S'atribueix a Picasso la frase aquella de: "La inspiració existeix, però t'ha de agrafar treballant"
Aquesta és la frase que jo hauria de dir quan em pregunten d'on trec les idees per a fer les meves precioses taques de tinta.
Pero no diría la veritat. Per que no hi sóc massa constant en el meu treball. No estic hores i hores fent gargots. El meu mètode de treballar és molt més artesanal que artístic.
Com que fa anys que vaig descubrir que mai m'agafaria la inspiració treballant vaig programar-la a la manera clàssica. És a dir, primer feia gargots i després copiaría aquests gargots en net.
Pero en la pintura he tingut tants fracasos que, sincerament, vaig acabar avorrida.
Programar una obra i no acabar-la tal com havies imaginat és molt frustrant.
Hi ha molts altres motius pel cuals no he treballat molt més.
Però tan és el passat.
Actualment:
Hi vaig a un taller, a agafar-li la gràcia a la técnica de l'oli. Mai he prestat massa atenció a aquesta técnica ja que la meva única motivació per a anar a l'Escola d'Art va ser la pintura decorativa, a la que disortadament no em vaig poder dedicar perquè no hi era al programari de l'Escola d'Art a Tarragona.
Vam tocar la técnica de l'Oli, que gairebé tothom va abandonar ràpidament. I jo també.
Amb tot, em va quedar la sensació de que la había abandonat massa lleugerament. I, ves per on, vint anys després, vull recuperar-la.
No és cap secret que les meves intencións son interesades.
I vet aquí, on volia arrivar, encara que sembli que em desvio del tema.
Fa poc m'he retrobat amb una antiga coneixença que m'ha reprovat que dediques el meu temps a fer bijuteria. Les meves polseres, baja.
No és pas el primer espiritual que m'ho diu.
Em fan gràcia aquesta penya que no necessita res per a viure. Tan eteris. Tan espirituals.
És com tornar a llegir als Evangelis la història de Marta i Maria.
I què si en sóc "Marta"?
També ella era espiritual, l'únic que l'agradaba la casa neta.
A mi m'agrada fer les meves polseres. I els meus collars. M'agrada pensar, dissenyar un cop i un altre un collar. Equivocar-me i canviar el fil o l'agulla amb que treballo.
M'agrada fer els croquis dos o tres vegades si fos necessari fins a aconseguir la llargaria exacta.
Si portes tota les peces fetes necessitaria el triple d'espai que el que utilitzo actualment per a les meves polseres.
M'encanta fer polseres.
M'encanta utilizar fil de color gris i donar-li un aspecto seriòs i m'imagino un client que busca discreció, una peça que pugui portar a la feina i que faci joc amb el seu vestit d'oficina.
M'encanta adaptar els motius zulus tan vius, al gust més assosegat dels clients europeus.
Gaudeixo dels plomalls pel cap dels Sioux. Dibuixo un cop i un altre els brodats del Xeienes.
En les meves polseretes hi ha un cop i un altre l'assimilació d'aquest art i els filtro pel gust tan mediterrani dels dibuixos geomètrics que veiem a les rajoles i a la cerámica.
Un artista no és només el que va estudiar fa anys a l'Escola d'Art. Un artista també és el bagatge de les seves experiències, dels seus récords, del seu tarannà.
La pintura decorativa va quedar enrera. Pero tots els meus disenys de sanefas hi són a les meves polseres.
Qui consideri que una polsera per ser un objecte utilitari no hi té valor és un imbécil, per molt espiritual que hi sigui.
P.D.: Hi ha gent que et dirà que la pintura decorativa no és ART. Llavors les pintures de la Capilla Sixtina no són art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada