Les troballes de quatre gatetes i un gat

dissabte, 24 d’octubre del 2026

l'artesà també pensa

Sovint és diu que l'artista és qui quan fa una obra hi posa l'ànima, hi posa el cor, en contrast amb l'artesà que només executa l'obra i prou.

Tant l'artista com l'artesà projecten una obra, investiguen, descarten material, recerquen opcions per a allò que hi tenen a la ment. Però la societat descarta a l'artesà com a creador, calificant-los de simples màquines de fer coses.

Diuen que l'artista hi posa el cor en cada obra que ni fa i que l'artesà es limita a fer-ne un cop i un altre la mateixa obra. Però tothom sap que molts dels anomenats artistes repeteixen un cop i un altre la mateixa obra i prou, sense cor ni sentiments.

Aquests dies de mudança he trobat un vell paper on havia anotat part d'una recerca.

Quan estava fent mercats d'art sovint portava polseretes trenades amb la tècnica de macramé. Aquesta técnica de macramé és ampliament utilitzada per la majoria de artistes i artesans que porten productes fàcilment vendibles.

Aquesta mena de competència no m'agrada. No vull, no m'agrada competir. No és que no pugui guanyar. És que no vull guanyar.

I vet aquí com vaig arribar a l'anomenat telar americà. Cercava un sistema de fer bijuteria que no fos muntatge, el gran tabú de la bijuteria, i no sé com, recordant un vell llibre d'artesanies, decidí fer-ne d'aquest sistema de teixit el sistema per a fer la meva bijuteria.

Però no tenia ni idea de quina obra es podia fer amb aquests telars. Cercant inspiració a la cerca d'internet posava paraules "telar americano", "artesania indios americanos", i d'altres semblants i , com no, no trovaba res.

Llavors va sorgir els vells records, les tardes de pelicula dels dissabtes a la tarda. Paraules com apache, sioux, comanches. I la recerca a través d'aquestes paraules van començar a donar fruits: unes primeres pàgines m'adreçaven a d'altres i fins i tots a botigues amb el material específic.

Cercar quina mena de rocalla utilitzar, quines mesures havien de tenir el fil, quina mena de fil utilitzar, què em podria diferenciar d'altres artesans,...

Un camí no massa difícil, la veritat. Proves i errors com tot que signifiqui una feina nova.

Havia dissenyat peces més artístiques que mai vaig fer.

Aquestes feines fora del simple fet de treballar una peça eleven l'artesania a nivell de peça artística. Anomenalo Art Menor però mai pots dir que alló que fabriques no hi té Cor, no hi té ànima.

dissabte, 17 d’octubre del 2026

Adeu-siau targetes

Trobo i estripo les targetes de presentació. Gairebé no he utilitzat les targetes amb l'adreça. Als últims trenta anys la meva vida social és va reduir a sota zero. Les altres targetes, les que utilitzava als mercats d'Art són exhaurides. Dos o tres encàrrecs en vint anys.

A la mateixa caixa hi havia targetes en blanc. Prou com per no plantejar-me fer unes noves targetes amb l'adreça nova.

Aquest cop encarregaré un segell i prou.

＼(^-^)／ els meus preciosos ATC

diumenge, 3 d’agost del 2025

Adéu Art: La història d'un desencís (la molt fosca escola primària)

Esser alumna en una escola de l'Andalusia, una Escuela Nacional per a nenes, és una experiència totalment allunyada de l'experència d'un nen en una ciutat, en un altre mena de col·legi.

El meu, fabricat amb plaques d'uralita, prop de les anomenades cases d'uralita, estava tan deixat de la mà de déu que a ningú li importava si feiem religió, educació física, dibuix, o si tan sols resavem a l'entrada a classes.

La meva habilitat en les manualitats també en van donar en el dibuix i em dedicava a fer-li els exàmen de dibuix a les comanyes, al juny, l'única vegada que es feia dibuix en tot l'any.

Aquesta habilitat pel dibuix va portar a una de les mestres a demanar-me a que fes una reproducció de l'Oració de l'Angelus, de Millet. Es tractava d'un dibuix amb llàpis carbonet sobre una cartulina blanca, massa gran per a mi, perquè guarnis l'aula.

Ho recordo com una feinada, tot el cap de setmana fent aquell dibuix, intentant no tacar amb les mans les parts ja dibuixades, allà a la taula del menjador.

El dibuix va agradar molt i va ser enganxat com es va poder a la paret del fons, l'única paret de totxanes.

I així va estar un parell de setmanes fins que un dia va passar per allà el director de l'escola. El perquè va passar pel col·legi el director si no hi era mai és un misteri que encara ara no entenc. No només va anar a l'escola sinò que passar per l'aula.

Va comentar l'extraordinari del aquell dibuix i com l'artista, jo, es mereixia un reconeixement. Va fer alguns comentaris sobre que a Cordoba havien de saber de la meva perícia.

I el va despenjar de la paret per a fer-me la deguda promoció.

Un parell d'anys més tard, tot recollint la "Cartilla Escolar" la vaig veure. La cartulina era enrotllada damunt dels arxivadors, bruta de pols, de la pols d'haver estat els dos anys allà. Ningú havia portar aquella mostra d'art enlloc, ningú havia parlar de mi a cap autoritat escolar.

No només era això. La mestra em va demanar un favor, en el seu desig de guarnir una aula. I aquell dibuix tot aquell temps va estar acumulant pols al despatx del director.

Era com déjà vu.

divendres, 4 de juliol del 2025

Adèu Art: La història d'un desencís (la foscor de la infància)

Tan és si la història és real o si és inventada: si hi ha una coincidència en tots els relats d'aquella època és la seva foscor.

Ma mare era extraordinària. Havia cosit durant anys i anys per les tardes fins l'esgotament. Pel de matí a la fàbrica i per la tarda al taller. Les dones no podien estar ocioses, no els era permès.

Així que aquest era el seu llegat: jo, la filla gran, pel matí fregava el terra i per la tarda brodava. Hi havia certa tristor en la mare quan em mostrava com es feia un punt i jo el reproduïa a la primera. Des de els sis anys que ja brodava.

Aquesta facilitat per les labors era lloada i envejada al col·legi. Afortunadament els nens no tenen malícia, només reprodueixen les males paraules sentides a casa.

Pero jo odiava brodar aquells tapets per els "taquillons", aquells "caminitos de taula". El pitjor era la pressió, aquelles mirades des de darrere, comprovant si ho feia bé. Les eternes reprimendes per no utilitzar el didal.

Anys més tarda, el brodat va tornar, unes inicial en uns mocadors de butxaca, em sembla que van ser tres dotzenes, que mai van utilitzar-se, juntament amb no se quantes bosses per al pa, i un parell d'inutilitats més. Cap ni una d'aquelles labors es va utilitzar mai.

A les dones ja ens passa això: som obligades a fer coses que ningú vol i que ningú aprecia.