Tan és si la història és real o si és inventada: si hi ha una coincidència en tots els relats d'aquella època és la seva foscor.
Ma mare era extraordinària. Havia cosit durant anys i anys per les tardes fins l'esgotament. Pel de matí a la fàbrica i per la tarda al taller. Les dones no podien estar ocioses, no els era permès.
Així que aquest era el seu llegat: jo, la filla gran, pel matí fregava el terra i per la tarda brodava. Hi havia certa tristor en la mare quan em mostrava com es feia un punt i jo el reproduïa a la primera. Des de els sis anys que ja brodava.
Aquesta facilitat per les labors era lloada i envejada al col·legi. Afortunadament els nens no tenen malícia, només reprodueixen les males paraules sentides a casa.
Pero jo odiava brodar aquells tapets per els "taquillons", aquells "caminitos de taula". El pitjor era la pressió, aquelles mirades des de darrere, comprovant si ho feia bé. Les eternes reprimendes per no utilitzar el didal.
Anys més tarda, el brodat va tornar, unes inicial en uns mocadors de butxaca, em sembla que van ser tres dotzenes, que mai van utilitzar-se, juntament amb no se quantes bosses per al pa, i un parell d'inutilitats més. Cap ni una d'aquelles labors es va utilitzar mai.
A les dones ja ens passa això: som obligades a fer coses que ningú vol i que ningú aprecia.
