Esser alumna en una escola de l'Andalusia, una Escuela Nacional per a nenes, és una experiència totalment allunyada de l'experència d'un nen en una ciutat, en un altre mena de col·legi.
El meu, fabricat amb plaques d'uralita, prop de les anomenades cases d'uralita, estava tan deixat de la mà de déu que a ningú li importava si feiem religió, educació física, dibuix, o si tan sols resavem a l'entrada a classes.
La meva habilitat en les manualitats també en van donar en el dibuix i em dedicava a fer-li els exàmen de dibuix a les comanyes, al juny, l'única vegada que es feia dibuix en tot l'any.
Aquesta habilitat pel dibuix va portar a una de les mestres a demanar-me a que fes una reproducció de l'Oració de l'Angelus, de Millet. Es tractava d'un dibuix amb llàpis carbonet sobre una cartulina blanca, massa gran per a mi, perquè guarnis l'aula.
Ho recordo com una feinada, tot el cap de setmana fent aquell dibuix, intentant no tacar amb les mans les parts ja dibuixades, allà a la taula del menjador.
El dibuix va agradar molt i va ser enganxat com es va poder a la paret del fons, l'única paret de totxanes.
I així va estar un parell de setmanes fins que un dia va passar per allà el director de l'escola. El perquè va passar pel col·legi el director si no hi era mai és un misteri que encara ara no entenc. No només va anar a l'escola sinò que passar per l'aula.
Va comentar l'extraordinari del aquell dibuix i com l'artista, jo, es mereixia un reconeixement. Va fer alguns comentaris sobre que a Cordoba havien de saber de la meva perícia.
I el va despenjar de la paret per a fer-me la deguda promoció.
Un parell d'anys més tard, tot recollint la "Cartilla Escolar" la vaig veure. La cartulina era enrotllada damunt dels arxivadors, bruta de pols, de la pols d'haver estat els dos anys allà. Ningú havia portar aquella mostra d'art enlloc, ningú havia parlar de mi a cap autoritat escolar.
No només era això. La mestra em va demanar un favor, en el seu desig de guarnir una aula. I aquell dibuix tot aquell temps va estar acumulant pols al despatx del director.
Era com déjà vu.
