diumenge, 12 de juliol de 2009

El bon camí és el de retorn



Odó pronuncia aquestes paraules i jo les vaig meves.

En el món de l'art, l'artista inicia un viatge a la recerca de la seva identitat i I s'enmiralla en altres artistes. El viatge el pot portar a escoles on aprendrà tècniques, que mai sobren, i intentarà amular els professors. Durant anys, un artista novell, només havia de limitar-se a copiar els "grans". Però tot això
només són tècniques.

Però el bon camí és el de retorn. La primera guspira. La primera il·lusió. ¿Què és el que et va despertar al món de l'art?

En el meu cas va ser que volia un món més bonic del que era. ¿I si a començament de segle XX no haguessin existit les guerres? ¿Si els diners que es van dedicar a matar gent s'haguessin dedicat a fer cases millor, jardins a les ciutats, cases meravelloses a les muntanyes? ¿Què podria fer jo per a recuperar aquest paradis perdut, aquest món que mai ha existit?

Per a mi no te importància que duran anys digues que jo volia pintar parets i no que en volia fer un món perfecte. És molt més fàcil dir-ho així. No has d'explicar res.

Si t'estranyes que hi prengui decreres estranyes només has de recordar que els viatges, a vegades, no són en línia recta. I jo sempre he pensat que la línia recta, digui el que digui la geometria, no és el camí més curt entre dos punts.